Un pànic immens. Paradoxalment, això és el que va portar l'actriu Bea Segura a acceptar el paper de coprotagonista de Blackbird , l'obra del dramaturg escocès David Harrower que es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al 10 de febrer. Quan Lluís Pasqual, director del muntatge, li va oferir l'obra, li va semblar tan difícil que, dona de reptes, va sentir la necessitat imperiosa de dir que sí. "Només per la por que em provocava creia que l'havia de fer", diu l'actriu, que s'ha passat gairebé deu anys sense fer teatre en català.
UN TEXT AMB CAPES I COLORS
També Jordi Bosch, l'altre intèrpret de la peça, va saber intuir de bon principi la grandesa del text, i l'emociona poder-lo interpretar cada nit perquè "té moltes capes per ensenyar, molts colors". Bosch, com Segura, s'ha arremangat molts cops per defensar personatges complexos, per exemple substituint a l'últim moment al capdavant de La Bête la malaguanyada Anna Lizaran: l'assetjament de la malaltia va robar l'últim paper a la gran diva, que malauradament va morir la setmana passada. En aquesta ocasió, el que Bosch, Segura i Pasqual tenen entre mans és un material especialment sensible i delicat: els protagonistes de Harrower ho són també d'una història d'amor amb ingredients de pederàstia.
TEATRE POLÍTIC
"Arribes aquesta nit i diràs el que no t'han deixat dir en tot aquest temps…" Bea Segura improvisa una traducció de la cançó dels Beatles Blackbird per oferir una mica de llum sobre l'espectacle. A l'obra es presenta el retrobament entre un home i una dona que han compartit una cosa molt grossa: es van estimar intensament, però el seu vincle es va interrompre de manera traumàtica, i ara ella torna per aclarir temes pendents. Al llarg dels escassos 80 minuts de funció, els espectadors assistiran als arguments de l'un i de l'altra. Com en un partit de tenis d'alt nivell, els dos personatges voldran destrossar l'adversari i fer valer les seves raons. I tota la càrrega emocional dels protagonistes s'anirà abocant sobre un fet objectiu determinant: quan van ser parella, ell tenia més de 40 anys i ella només 12.
"Crec que aquesta és una obra de teatre polític perquè ens posa en qüestió certs esquemes morals reductius", reflexiona Pasqual. "L'amor entre una noia de 12 anys i un home de 40 no és canònic, però qui s'atreveix a dir que no és possible?", continua el director. I remarca que la maduresa emocional d'un adolescent, amb la insolència que dóna la joventut, pot superar la d'algú molt més gran.
"Malgrat això, el fet és el que és: l'hem de reduir a l'esquema legal per poder viure en societat", reflexiona el director, en referència a la necessitat de condemnar, amb la llei a la mà, qualsevol comportament pedòfil. "El que ens diu l'autor és que les coses són molt més complexes del que pot semblar d'entrada", continua.
DOLOR I RÀBIA
Al llarg de l'obra, els personatges van desgranant els detalls de la seva relació. Amb 12 anys, ella era una noia desvergonyida que no va parar fins que va aconseguir seduir-lo. Ell, que li triplicava l'edat i hauria hagut de fer valer el seny, no va ser capaç de resistir-s'hi. L'home va acabar a la presó.
La noia va ser estigmatitzada fins i tot pels pares, i no ha superat la sensació d'abandonament. Ell va aconseguir refer la seva vida, inventant-se una nova identitat que l'ha convertit en una persona mediocre i anodina. Ella no ho ha passat. Els uneix molt dolor, molta ràbia. Però també una tendresa que només perviu després d'un gran amor, a contracorrent de les normes socials.
