CINEMA
JOAN PONS

Americana Film Fest, desmuntant tòpics

Fins al 22 de febrer als cinemes Girona

Americana Film Fest, desmuntant tòpics Zoom

“Aquesta pel·li és molt Sundance”, “Això és una còpia més de Jim Jarmusch”, “Aquest cinema només agrada als hipsters ”, bla, bla, bla... Els films del cinema independent nord-americà viuen amenaçats per un grapat de llocs comuns. Alguns són certs i d’altres... no. Gran part de la graella de la segona edició del Festival Americana (fins al 22 de febrer als cinemes Girona), per exemple, posa en dubte que existeixi un subgènere de pel·lícules que podríem anomenar indiexplotation (és a dir: títols que aprofiten i fotocopien l’estil, el to, les referències i l’estètica de les grans obres del cine independent ianqui perquè ja està testat que funciona). Una programació atractiva en què moltes pel·lícules no donen resposta a cap dels nostres apriorismes i sí que ens obliguen a replantejar molts del tòpics del que entenem per indie.

L’’INDIE’ NO ÉS COMPROMÈS.Doncs mira, no ben bé. El comentari social o el posicionament polític sí que, de tant en tant, fan acte de presència dins del cinema independent. Una de les pel·lícules més magnètiques d’aquest Americana és Night moves, de la gran Kelly Reichardt. Un estrany thriller sobre ecoterrorisme que deixa que sigui l’espectador qui jutgi les accions radicals d’uns joves extremadament compromesos amb el medi ambient. Rich Hill, per altra banda, és un documental que es basa en l’observació de les vides sense dret al Somni Americà de tres joves de poble. I Uncertain terms (a la foto) té lloc dins les quatre parets d’una casa d’acollida per a adolescents embarassades, i denuncia de passada certes limitacions de l’estat del benestar.

L’’INDIE’ ÉS REFERENCIAL. O el que és el mateix: li agrada molt jugar a la cita il·lustrada que no sempre es descodifica. Doncs de vegades sí: Listen up Phillip, per exemple, manega una gran quantitat de picades d’ullet literàries i audiovisuals (una espècie de Philip Roth dins d’un capítol de Bored to death?). I de vegades, no: Kumiko, the tresure hunter és una fantasia a propòsit de Fargo, dels germans Coen, que parteix d’un referent cinematogràfic molt concret per elaborar una proposta artística nova, autònoma i diferent.

L’’INDIE’ NO FA RIURE. El sentit de l’humor va per barris, ja ho sabem. Però sobre l’ indie pesa l’acusació que sempre aposta per una comicitat extravagant, subtil i irònica, més de somriure còmplice que de riallada, per entendre’ns. Només cal fer una ullada ràpida a la programació de l’Americana per adonar-se que fins i tot dins de l’ indie hi ha diferents colors de comèdia. Hi ha sàtira ( Dear white people ), hi ha una espècie de remake no confessat de Misteriós assassinat a Manhattan, de Woody Allen ( Wild canaries ), i hi ha bretolades com Cheatin’ (del mític animador Bill Plympton) i Buzzard, una d’aquelles pel·lis tan absurdes que només tenen sentit des de, ara sí, la riallada, no el somriure.

L’’INDIE’ ÉS ACRÍTIC. Els directors indies estan molts satisfets d’haver-se conegut i no toleren les veus discrepants, no? Doncs, en alguns casos, no ho negarem. Però també costa imaginar que des del mainstream es pogués dedicar un documental a... un crític de cinema! A l’enemic! Perquè això és Life itself : la biografia de Roger Ebert, el primer crític de cinema que va guanyar un Pulitzer.

L’'INDIE’ ÉS DESMEMORIAT. Allò tan modern de no mirar mai enrere i estar només pendent de les novetats. A l’Americana no saben de què va tot això. Aquest any reten homenatge a alguns dels títols senyera que al llarg dels últims 25 anys han ajudat a educar el nostre paladar indie com a espectadors: In the soup, Poison, Requiem for a dream, Reservoir dogs, The living end, Welcome to the dollhouse i -no hi podia faltar- Fargo.

Americana Film Fest. Festival Independent de Cinema Nord-americà de Barcelona. Cinemes Girona (Barcelona). Fins al 22 de febrer Tota la graella i més informació a www.americanafilmfest.com