CINEMA
XAVI SERRA

Amadeu de Savoia, el monarca que no va poder regnar

Lluís Miñarro firma el retrat lúdic d’un rei oblidat a ‘Stella cadente’, que protagonitza Àlex Brendemühl

Abans d’ Operación Triunfo també es feien càstings. El 1870 el general Prim va passejar-se per les corts europees a la recerca d’un candidat a portar la Corona espanyola i, després d’alguns estira-i-arronses, l’elegit va ser Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia. Però el regnat d’Amadeu va començar amb mal peu quan, el mateix dia que el futur rei sortia cap a Espanya a prendre possessió del tron, el seu valedor va ser assassinat.

Amadeu, un aristòcrata culte i progressista, partidari de separar l’Església de l’estat, se les va haver de veure amb una gent que volien que es comportés com una figura decorativa i que el van marginar al Palau Reial de Madrid. “Van dir-li: «Vostè calli i signi», i ell ho va fer fins que, veient que no podia implantar les seves idees, es va concentrar en la seva vida personal amb la gent que tenia a prop i la servitud”, explica Lluís Miñarro. Després de firmar dos documentals -Family strip, sobre la seva família, i Blow horn, sobre un viatge d’un grup de budistes a l’Índia-, el conegut productor català debuta ara en la ficció amb Stella cadente, que retrata el breu regnat (1870-1873) d’Amadeu I d’Espanya.

L’interès de Miñarro per aquesta figura va néixer fa uns set anys, quan va trobar una moneda de duro amb l’efígie d’Amadeu de Savoia que l’hi havia regalat la seva àvia fa 20 anys. “Vaig investigar una mica i em va sobtar el gran desconeixement que hi havia sobre el personatge. Va governar Espanya tres anys i ningú sabia res sobre ell -diu-. I això és molt interessant cinematogràficament, perquè et permet jugar i inventar”. Miñarro ha fugit de l’historicisme polsegós i ha intentat fer una versió lliure i fins i tot llibertina de la figura del rei, però alhora molt documentada. “Tota la derivació frívola del meu retrat està basada en informació real -assegura-. Amadeu llegia literatura eròtica, era un voyeur i va tenir una amant, tot i que no necessàriament va ser la criada”.

AÏLLAT DEL MÓN i incapaç de governar, Amadeu es veu atrapat en una mena de limbe en què la realitat comença a adquirir un caire surrealista i delirant. “Tot i que comença molt seriosa perquè volia conservar el discurs polític, la pel·lícula acaba derivant en un divertiment. M’interessava oferir a l’espectador una sèrie d’aspectes del meu món i exaltar la bellesa d’una època i un món, des del vestuari i les joies fins als actors”. En aquest rei progressista, sensual i a contracorrent del seu país que retrata Stella cadente es pot fer una lectura en clau biogràfica del mateix Miñarro, un productor que tot i els premis i el prestigi sempre ha sigut una rara avis en el context espanyol. “Hi ha punts de contacte amb la meva trajectòria recent. Ara mateix m’està costant molt exhibir aquesta pel·lícula en dues ciutats, Madrid i València. Em diuen que és massa provocativa, no sé si per la qüestió política o l’erotisme. Sempre he pagat cara la meva independència com a productor. No amb menyspreu però sí amb ignorància”.

Però Stella cadente, esclar, funciona amb independència d’aquests paral·lelismes. I el món del seu director es reflecteix també en les fugues al·lucinògenes que experimenta aquest monarca envoltat d’una processó de polítics, prostitutes i criats que se’l miren amb condescendència. Els dies i les nits d’Amadeu passen entre l’avorriment i els episodis sexuals que el rei contempla o fins i tot protagonitza. Un involucra el criat d’Amadeu i un meló. I, tot i que el primer que ve al cap és El sabor de la síndria, Miñarro jura i perjura que no pensava en Tsai Ming-liang. “L’únic referent directe és una navalla que a la pel·lícula rasura diferents parts del cos i que remet a Viridiana -confessa-. Fins i tot vaig intentar aconseguir la navalla que va fer servir Buñuel, perquè sóc una mica fetitxista dels objectes, però no va ser possible”. Més que a influències cinematogràfiques, Miñarro apunta a referents pictòrics. “N’hi ha molts: Velázquez, Caravaggio... És l’avantatge de treballar amb un director de fotografia com Jimmy Gimferrer, a qui no li has d’explicar com són les aquarel·les de Nolde”.

ALEX BRENDEMÜHL ÉS qui encarna el reial protagonista. “M’interessava primer pel seu físic -diu Miñarro- perquè l’Alex pot semblar del nord d’Itàlia o l’Europa Central. I amb ell he pogut fugir de l’histrionisme habitual del cinema espanyol i fer un treball més gestual”. Al film, el rei oscil·la al voltant de dues figures femenines: la seva dona, Maria Victòria (Bárbara Lennie), i una criada i prostituta de la cort (Lola Dueñas). “El personatge de la Lola és una representació d’Espanya: una dona molt càlida i sentimental, que estima i s’entrega, però no gaire llesta”. El rei il·lustrat, compadit del seu analfabetisme, ensenya la criada a llegir i escriure. “D’alguna manera, aquest acte per si sol ja justificaria el seu regnat!”