Alexander y el día terrible, horrible, espantoso, horroroso

A més d’un títol meravellosament hiperbòlic, aquesta cinta familiar de Disney té la singular virtut d’anar una mica a la contra. M’explico: ens hem acostumat que la companyia ens passi pel·lícules musicals i ensucrades, tant de classe A com de classe B, però la premissa d’aquest film a càrrec de Miguel Arteta ( The good girl ) gira la truita als contes de fades i, de fet, s’assembla més a una revisió per a tots els públics menors de 14 anys del ¡Jo, qué noche!, de Martin Scorsese, que a un film infantil. La pel·lícula segueix l’Alexander, el protagonista, un noiet amb complex de germà mitjà i de malastruc, que maleeix la seva família, a qui desitja una mica de la seva mala sort. Una idea ben maligna que dóna molt bons resultats en pantalla: Steve Carell és un gran pallasso, tot i que aquí no dóna el cent per cent de si mateix; Jennifer Gardner fa el que pot, però Arteta controla molt bé el ritme de la comèdia, amb fermesa, i el film és nodreix d’un to slapstick sense trampes. Si volen anar amb la canalla al cinema, amb Alexander y el día terrible, horrible, espantoso, horroroso l’encertaran.