CARA A CARA

Albert Serra entrevista Pere Gimferrer

Albert Serra i Pere Gimferrer senten un respecte mutu per la seva obra. El cineasta acaba d'estrenar 'Història de la meva mort' i el poeta, crític i traductor acaba de publicar el llibre de poesia 'El castell de la puresa' (Proa)

A.S. |Què t'ha semblat Història de la meva mort?
P.G. |La pel·lícula s'aguanta per tres coses: per la plàstica, per la veu del seu protagonista, Vicenç Altaió, i pel seu ritme.

Vas dir que en la interpretació hi veies una barreja d'Oliveira i Bresson.
Bé, els actors naturalment no interpreten, excepte l'Altaió.

Com veus el Vicenç Altaió?
És la sorpresa més gran de la pel·lícula. Té dues virtuts, a part de la seva facilitat per actuar. Té una cosa molt important, la veu, que l'acompanya en un doble sentit: parla d'una manera molt adequada i l'accent no té res a veure amb l'accent de qualsevol altre personatge. Això el singularitza. Des del punt de vista actoral la pel·lícula s'aguanta amb ell sobretot.

Et van agradar els decorats?
No els vaig captar com a tals. Em va semblar que eren reals.

La majoria eren reals.
¿Saps que a Il deserto rosso d'Antonioni els decorats reals estan tocats? El paisatge aquell està pintat prèviament. Com, no ho sé, però el van pintar.

Has dit que Mad men és la millor sèrie de totes les que has vist.
Sí, de les actuals, però no les conec ni les coneixeré totes.

¿En el teu nou llibre [El castell de la puresa, 2014] també hi ha referències a l'actualitat? Perquè era una cosa que em fascinava molt de les teves obres anteriors.
Sí. Per exemple, en un sentit es parla de l'estelada, ambiguament. Pot ser el conjunt dels estels o la bandera estelada. I també parlo, per exemple, d'una pel·lícula que no ha vist ningú amb Casey Affleck, The killer inside me (2010), basada en una novel·la de Jim Thompson. Acaba amb una cançó country que diu Shame on you, i això ho utilitzo jo al llibre.

M'agradava quan parlaves d'en Paesa. Era un personatge molt elegant...
De coses d'aquestes també en surten. I també parlo sobre un món mussolinià.

Jean Douchet diu que a la meva pel·lícula no hi ha una dramatúrgia de la narració, hi ha una dramatúrgia "de la presència". ¿Es podria aplicar la mateixa idea al teu llibre?
És l'epifania de la paraula poètica, la història del corrent secret dels mots catalans des de Ramon Llull i Ausiàs March fins a Foix o qualsevol de nosaltres, l'altra cara de la parla, de la qual participa tot català i tot poeta català tant si es diu Carles Riba com Josep Punsola: fer present com a presència i com a obsequi l' enllà de la paraula.