CARA A CARA

Albert Forns entrevista Silvie Rothkovic

'Pianos i túnels' i 'Ultracolors' són els poemaris que han publicat aquest any Silvie Rothkovic i Albert Forns, respectivament, a LaBreu Edicions. Dues veus joves que connecten amb altres disciplines com la música i les arts plàstiques

A.F. |Tens una filla petita i una feina ben lluny de Barcelona. Quan escrius?

S.R. | M'he trobat que, en el meu cas, escriure i ser mare és realment complicat. No només pel factor temps, que ja no cal ni esmentar-ho perquè no hi ha temps, sinó perquè és molt difícil seguir parlant del buit, com he fet sempre, quan realment ja no hi és. Tot ha canviat i cal una cerca molt profunda per trobar coses que engeguin poemes.

I si la inspiració t'arriba a mitja autopista, què? Llibretes?

Tota la vida he seguit el mètode de la llibreta, però, per desgràcia, conduir no m'inspira gens. En canvi, em vaig quedar tres setmanes sense cotxe i d'allà gairebé en surt un poemari sencer. M'ho hauré de plantejar.

Crec que dec haver llegit el teu cognom adoptiu unes mil vegades mal escrit. Què t'aporta utilitzar un pseudònim?

El fet d'utilitzar als llibres l'heterònim que ja utilitzava per al blog va sorgir com un impuls d'última hora quan muntàvem l' Helicòpter (LaBreu, 2007). Malgrat que pugui semblar esquizofrènic, ha resultat ser un exercici de salut fantàstic, posar nom a les misèries interiors d'un mateix i no dur-les sempre a sobre. D'aquesta manera, la Sílvia de veritat és una persona equilibrada i que sembla normal.

Per què Rothkovic i no Newman o Pollock?

Newman i Pollock també són fantàstics, però Rothko és l'únic que fa plorar. Pollock és la bogeria i Newman una resposta plàstica, eterna, un tot absolut que et cau al damunt, que t'esclafa. Rothko és la intensitat, és el dolor, una tristesa de cop de puny a la panxa. Per mi és el més íntim, el més proper.

Per què Rússia? ¿No s'hi està bé, a Lloret de Mar?

Rússia és freda, inabastable i plena de malenconia, almenys en el meu imaginari (totalment equivocat, segur), construït a partir de llegir quatre coses sobre la vida dels compositors del segle XX. De Rússia en neixen l'exageració romàntica de Rakhmaninov, Scriabin, la tristesa de Xostakóvitx i també un sonat com Dostoievski. Després hi ha els paisatges nevats de la pel·li Onegin, de Martha Fiennes. Jo m'he creat una Rússia nascuda de tota aquesta barreja i s'assembla a mi.

Has dit alguna vegada que només llegeixes escriptors morts. Per què?

Fins fa poc no llegia escriptors vius, és cert, excepte Auster i Vila-Matas. Em feia mandra perdre el temps i amb els morts, que ja han passat l'examen del Canon, no corres el risc d'equivocar-te i empassar-te un bunyol. Però ara ho he superat una mica, Albert, et llegeixo a tu!