CARA A CARA
Cultura 21/03/2014

Albert Cirera entrevista Ramon Prats

'Free jazz', música improvisada? El duo de bateria i saxo Duot no es deixa etiquetar fàcilment, però és a l’epicentre d’una de les escenes musicals més inquietes i excitants de Barcelona. Avui actuen al cicle BandAutors del Palau de la Música

2 min
Ramon Prats Albert Cirera Entrevista

A.C. |Quan eres petit què volies ser de gran?

R.P. |Vaig tenir èpoques (pilot de ral·lis, veterinari...), però tot molt passatger. No em vaig plantejar ser músic, diguem.

I ara que ja has crescut una mica, què vols ser de gran?

Tampoc ho sé! M’apassiona el que faig, però no sento que estigui fent una feina. Quan penso en què m’agradaria fer de gran, sovint m’imagino tocant el violoncel a casa, i potser quedant amb alguns amics per fer un quartet de corda. Voldràs tocar el violí amb mi?

Com vas arribar a la música i a la bateria?

Sóc el petit de cinc germans, i sempre hi havia música a casa. Suposo que això em va posar la llavor. La bateria va ser a l’institut, un amic que em va donar l’empenta que necessitava.

Al teu Facebook hi poses moltes entrades relacionades amb el silenci. ¿Segur que t’agrada la bateria?

Últimament estic molt enganxat a John Cage i a Morton Feldman. Estic llegint llibres i prenent-ne apunts, com quan era a la universitat. Tinc papallones a l’estómac i tot! D’aquests llibres en surt tot això del silenci. I precisament John Cage és qui relaciona el silenci amb el fet d’estructurar la música rítmicament i no pas harmònicament. O sigui que ja pots deixar el saxo i comprar-te una pandereta o un triangle, si vols ser un hipster de veritat.

Com recordes els primers anys de Duot?

Aquesta te la volia fer jo! No la vaig fer per no posar-nos sentimentals… És que en tinc molt bon records. La nostra relació amb la música, la relació personal, aquella energia dels que es posen a jugar amb una cosa nova per a ells, la sensació de fer una cosa que no sabia on em portaria però que tenia molt clar que volia fer.

Què fa anys que et preguntes i per què?

Tinc com un xip que em repeteix constantment: “Què pots fer per millorar?” Si el contraresto amb motivació, fem un bon equip, però quan no estic motivat és una mica torracollons…

I ara, últimament, què et preguntes?

Actualment em pregunto on és el límit de la música. La música teòrica o conceptual va molt lluny, però no sé fins on es pot aplicar, tot això.

I als teus alumnes què els preguntes i per què?

Els pregunto si escolten música. Crec que és d’on neix tot. Hi ha gent que fa música des de petits però que no tenen vinculació amb la música de veritat, no van a concerts ni escolten música.

stats