CRÍTICA DE CINEMA
XAVI SERRA

Al filo del mañana

**** Direcció: Doug Liman Guió: C. McQuarrie, J. Butterworth i J.H. Butterworth. 113 minuts. EUA (2014). Amb Tom Cruise i Emily Blunt Per als fans de la ciència-ficció i dels trencaclosques del cinema de viatges en el temps

La predeterminació del destí és una qüestió que, al llarg de la història, ha preocupat tant teòlegs com científics i novel·listes. ¿Ens enganyem pensant que la vida és a les nostres mans? ¿La biografia està condicionada per factors genètics o fins i tot místics? El cinema de viatges en el temps ofereix un escenari ideal per explorar aquestes preguntes. Le jetée (o el seu remake 12 monos ) formulava el destí del seu protagonista com un malson condemnat a repetir-se. I Peggy Sue es va casar revelava l’home (o en aquest cas la dona) com un animal que torna a ensopegar amb la mateixa pedra tot i tenir una segona oportunitat per esquivar-la. El protagonista d’Al filo del mañana, tanmateix, té tantes oportunitats per esquivar la pedra com vulgui: és un oficial degradat a soldat (Tom Cruise) enmig d’una invasió alienígena que, en el seu primer dia de combat contra els àliens, aconsegueix accidentalment el poder de dominar el temps i fer un reset cada vegada que mor. Sempre desperta en el mateix punt, conservant la memòria i aprofitant els coneixements per millorar l’execució com si estigués jugant un videojoc que permet reiniciar la partida; si fa no fa com el Bill Murray d’ Atrapat en el temps. I com el film de Harold Ramis, Al filo del mañana esprem les possibilitats d’aquesta premissa per dibuixar una aventura vibrant que Doug Liman posa en escena amb visceralitat i un ritme vertiginós. La cinta fusiona amb enginy -com la recent Snowpiercer - el llenguatge del cinema d’acció i el del videojoc, i crea un híbrid meravellós que només perd interès quan els poders del protagonista desapareixen. Al filo del mañana es deixa portar per la plantilla dels films d’acció de Tom Cruise.