Direcció i guió: Alison Klayman. 90 minuts. Estats Units (2012). Amb Chen Danqing, Gao Ying, Gu Changwei, Hsieh Tehching, Hung Huang.
Impressionant. Ja tenia més o menys clar que Ai Weiwei és un dels personatges més rellevants de l'activisme cultural contemporani, però no imaginava que la seva figura fos ni la meitat d'apassionant del que es reflecteix en el fantàstic documental d'Alison Klayman. No puc evitar fantasiejar amb el que hauria pogut fer Werner Herzog amb un personatge de tan descomunal categoria artística i humanística. Bé, sí que ho sé, estic convençut que Herzog voldria ser ell o com a mínim fusionar-s'hi durant uns quants dies.
Al film coneixem múltiples arestes de la seva personalitat. De l'artística el més revelador és que Ai és com Ferran Adrià: pensa les seves obres perquè les executin els seus col·laboradors. És un relativista de l'art, capaç de trencar una àmfora del neolític per desdramatitzar-lo, un guru addicte a les càmeres i d'una generositat estrafolària. I és també un kamikaze, un piròman contestatari amb el poder fins a extrems insospitats. Klayman ressegueix la seva espessa personalitat amb impecable netedat expressiva i narrativa per servir-nos un document absolutament imprescindible.
