Ahora o nunca

Tota comèdia romàntica és una cursa d’obstacles en direcció a un “van viure feliços i van menjar anissos”. A Ahora o nunca aquestes corredisses humorístico-sentimentals es prenen gairebé al preu de la lletra. La fórmula, doncs, sembla infal·lible: personatges que ho fan tot contra rellotge = bon ritme de comèdia. El problema és, en molts casos, que els entrebancs d’ Ahora o nunca són molt artificials: sovint semblen un càstig sàdic i extern que la pel·lícula infligeix als seus protagonistes. Si la personalitat o les decisions del personatge de Dani Rovira fossin la raó que explica tots els embolics en què s’enfanga, el film guanyaria naturalitat. Però, bàsicament, es tracta només d’una víctima exagerada de la llei de Murphy, que, sovint, se li aplica només per caprici. Hi ha situacions divertides, d’acord. Però és tot tan irreal que poques vegades genera empatia. ¿I la química entre la Valverde i el Rovira, què? ¿Són els nostres Ben Stiller i Jennifer Anniston (els de fa uns anys, esclar)? Doncs, com que passen tan poc temps en pantalla junts, fa de mal dir. |