CRÍTICA DE SÈRIE
EULÀLIA IGLESIAS

1992

*** Alessandro Fabbri, Ludovica Rampoldi i Stefano Sardo per a Sky. A Canal+ i Yomvi

1992 Zoom

La ficció televisiva italiana s’està posant les piles. Després de l’èxit de Gomorra, ara ens arriba l’ambiciosa 1992. A partir d’una idea de l’actor protagonista, Stefano Accorsi, aquesta sèrie es remunta a l’any que va esclatar el cas Tangentopoli, un dels principals escàndols de corrupció política que han afectat el país. Al voltant de la feina del fiscal Antonio Di Pietro, encarregat del procés d’investigació, la sèrie segueix un seguit de personatges que permeten entendre els canvis a la Itàlia de l’època, des de la jove atractiva que somia a esdevenir estrella de la televisió fins a l’exsoldat que fa carrera política en un nou partit anomenat Lliga Nord. Accorsi es reserva el paper de crac de la publicitat que intueix el potencial de Silvio Berlusconi, en un paper a mig camí del Don Draper de Mad men i el personatge de Gael García Bernal al film No, que constatava que la comunicació política té a veure més amb el màrqueting que amb la ideologia. Més encertada en la seva radiografia d’una Itàlia convulsa que en el dibuix d’uns personatges massa tòpics i previsibles, 1992 demostra que es pot fer ficció amb ganxo amb els draps bruts del teu país. Una assignatura encara pendent, la minisèrie Crematorio a banda, a les televisions catalana i espanyola. |