CINEMA
XAVI SERRA

Abel Ferrara: “L’agenda de Pasolini no era la d’un home que volgués morir”

Director de culte i poeta dels abismes, Abel Ferrara és la nota salvatge del cinema nord-americà. Films viscerals com ‘El funeral’, ‘The addiction’ i ‘El tinent corrupte’ donen fe del seu geni.

Abel Ferrara “L’agenda de Pasolini no era la d’un home que volgués morir” Zoom

Abel Ferrara (Nova York, 1951) ja no és aquell cavall desbocat que feia tornar bojos periodistes i directors de festivals fa només uns anys. El director d’El tinent corrupte i El funeral viu a Roma. Es diu que ha abandonat els seus antics hàbits perillosos. Però en el seu parlar arrossegat i rovellós encara hi batega la personalitat i la ràbia d’un autor indomable. A Pasolini, el seu últim film, ofereix una mirada poètica i original a l’últim acte de la vida del gran director italià.

Què li interessa més de Pasolini, l’home o el cineasta?

No es pot separar l’un de l’altre. No hi ha cap separació entre el poeta, el director i l’activista polític. La seva vida és la seva obra. Per a mi, tot és el mateix.

Quina és la seva relació personal amb Pasolini? Quan el va descobrir?

Vaig veure El Decameró al cinema als 19 o 20 anys. Era l’època en què vaig passar de veure televisió i cinema nord-americà a pel·lícules europees. I el cinema italià m’interessava molt, esclar. El meu pare va néixer a Nova York, però la meva família extensa era italiana i parlava italià. Per cert, aquestes pel·lícules no les feien en petits cinemes d’art i assaig, sinó en grans cinemes de Manhattan. T’ho creguis o no, les pel·lícules de Pasolini, Antonioni i Fellini feien molts diners. Avui dia seria un miracle que una pel·lícula estrangera funcionés tan bé.

¿Recorda quina d’aquelles pel·lícules el va impactar més?

Saló o els 120 dies de Sodoma. La vaig veure el dia de l’estrena. Érem només quinze persones al cinema, un teatre preciós del carrer 57. I quan va acabar només en quedaven cinc. Però aquelles cinc persones vam viure l’experiència de la nostra vida.

Ha de ser aquest l’objectiu del cinema?

Bé, sí, és l’objectiu final. Però el que em mou a fer una pel·lícula és que m’emocioni a mi. En el moment en què estic no em puc ni plantejar què pensarà el públic del meu cinema. Em preocupa la meva reacció, l’efecte que em provoquen les imatges... Esclar, el que vols sentir quan vas a veure una pel·lícula és això, que et canviï la vida. No vols sortir pensant: “Què coi era tot allò?”

Per què ha posat el focus de la pel·lícula en l’últim dia de Pasolini?

El focus ens dóna l’oportunitat de contemplar millor un home que feia moltes coses, constantment en canvi i sempre en moviment. Fins i tot durant el seu últim dia. Pasolini no era un home normal. Un dels seus dies era un any sencer nostre. Quan va morir havia escrit 700 pàgines d’una novel·la, dos guions brillants, articles sobre política... No es podria resumir la seva vida en un film de la durada de Berlin Alexanderplatz, imagina’t en un de 90 minuts com el nostre.

En l’últim pla, el film rebutja la tesi que relaciona la mort de Pasolini amb la seva pulsió d’autodestrucció.

Pensa en el que li va dir a Colombo al final de la seva última entrevista: “Deixa’m pensar sobre això una mica més i ja t’ho posaré per escrit”. No sona com un home que pensa que està a punt de morir. Per això hi ha el pla de la seva agenda, plena de cites per als pròxims dies i nits. Au, va. No és l’agenda d’un home que volgués morir.

Una decisió interessant és fer servir diferents llengües: l’italià, l’anglès...

Willem Dafoe parla un italià força bo, però el que importa és expressar una idea. I jo no parlo italià. Si rodem una entrevista i no entenc les idees, ¿com collons puc dirigir-la? Que parlés anglès em va semblar una opció natural. Ara, ¿què fas amb el personatge del nano que va recollir aquella nit? L’actor que l’interpreta és com ell, un noi romà del carrer a qui vam posar una càmera al davant, no era un actor professional. No tindria sentit que parlés en anglès, doncs. Són decisions que es prenen. Francès, anglès, italià... L’important és que la sensació sigui l’encertada. La llicència poètica és sovint l’opció més pràctica.

Quin era l’origen del seu geni? Per què Pasolini va ser un artista tan gran?

No ho sé, la veritat. Va créixer en una època anterior a la televisió, abans de la Segona Guerra Mundial. Una època en què la cultura s’aprenia. I Pasolini va ser entrenat per ser un gran artista. Dirigia la revista literària. Estava destinat a ser brillant. Però ningú s’esperava que fos tan genial. No només va ser un gran director, sinó un escriptor importantíssim. Ell, Moravia i d’altres van crear una tradició literària tan important com la del París dels anys 20. Va ser una època increïble, no només a Itàlia. I quan va morir, tot es va desintegrar.

També va ser una gran època per al cinema nord-americà.

Absolutament. L’any clau va ser el 1973: un any pèssim per al rock’n’roll però un gran any per al cinema.

Pèssim? Per què?

T’ho resumiré en tres paraules: Mott the Hoople [rialles]. El millor període és el que va del 1966 al 1972. Per cert, ¿saps que vaig ser a Woodstock? Tenia 17 anys, el cap gairebé m’esclata. Recordo que Jimi Hendrix va passar per davant meu amb la guitarra, però vaig marxar abans del seu concert. Va ser una gran experiència, però va marcar el començament d’una vida de drogues i alcohol per a molta gent. Jo inclòs. Una promesa que, al final, no paga la pena.